Crítica
cinematogràfica
“La
piel que habito”
Un
film d’Almodóvar a l’inici i de Pedro Almodóvar al final.
(AVÍS:
si no l’ha vista encara i la vol veure, no llegeixi això, que explica el final!)
Sinopsi
breu perquè el director no la vol llarga:
La Marisa Paredes (la mare) té dos
fills de pares diferents, que li surten amb la polla molt gran (amb perdó per
la paraula: aquesta descripció no és baladí, com és veurà a la fi). Un, donat
en “adopció” pels carrers d’una favela brasilera, creix pobre, es fa gran entre
criminals i és addicte, entre altres coses, a passar-se per la pedra, tant si
vols con no, les parelles del seu germà. L’altre, en Banderas, donat en adopció
a una família rica, excel·leix en els estudis i pot portar una vida d’R+D i
cert luxe hortera. Especialista en enclaustraments varis i regeneració de la
pell i altres òrgans humans, s’obsessiona en guarir i mantenir viva la seva
dona quan aquesta sofreix unes cremades de molta consideració. No se’n surt, i
això l’afecta molt, tant que vol seguir investigant en la direcció de crear una
pell que permeti el canvi de pell dels cremats...
Aquesta
parella té una filleta, la Norma, que, després de la mort de la dona, ell
conserva entre cotó fluix i allunyada de tot perill. Però arriba l’adolescència,
el papà permet a la noieta anar a la seva primera festa (acompanyat d’ell)
organitzada en una torre pijorra amb un jardí que incita el jovent, amb
nocturnitat i traïdoria, alcohol i altres substàncies, a representar una escena
del jardí de les delícies: en un tres i no res tot són cossos sobre l’herba fent
gimnàstica i un magnífic cor de gemecs i posa-me-la aquí que no tinc butxaques.
Allà, la innocent noia es la receptora d’un maldestre “intent” de violació per
part d’en Vicente, un jovenet de sexualitat dubtosa, fill sense pare d’una
autònoma amb botiga de roba femenina vintage, que somia tirar-se a la dependenta
lesbiana del establiment, que tot sembla indicar que està més per la mare que no
pas pel fill. Aquest noiet ajuda a fer els aparadors amb molta cura i
enteniment i té una moto de gran cilindrada. La Norma queda profundament
afectada per l’afer i cal internar-la en un psiquiàtric on el seu pare no para
d’anar-la a veure, trobades que ella no suporta i evita tancant-se a l’armari. Més
endavant, surt de l’armari, però es per tirar-se des de la finestra i mor.
(Descans
per agafar alè).
Ara
anem una mica enrere. El doctor, que intueix això de la violació, o intent de
violació, de la nena (tot i els esmerats esforços del Vicente per deixar les
coses com les havia trobat, fent veure que aquí no ha passat res: això és,
posant al seu lloc els tirantets del vestit i dels sostenidors de la noia, que
ha quedat desmaiada, alhora que fent que quedin tapadetes les calcetes... recordem
que el Vicente fa els aparadors de la botiga: tot lliga), el clissa quan escapa
i decideix pelar-lo (i això de pelar-lo és més real que metafòric, com és
veurà). De fet, comença provocant un accident amb la moto per segrestar-lo tot
seguit (a partir d’aquí, tothom pensa que el Vicente és mort, menys la mare que
el va parir), amagant-lo al soterrani de casa (la finca El Cigarral)
i sotmetent-lo a una sèrie de metòdiques tortures que acaben en practicar-li un
canvi de sexe i una dilatació sistemàtica de la nova vagina. (Aquest fet no es
cita pas per morbositat, sinó perquè té una importància cabdal en el
desenvolupament de la història, com es veurà). En Vicente passa a ser la Vera
(Vera Cruz exactament, segons es presenta al final: es tracta de la germana de
la Pe? D’un homenatge a la
Sara Montiel, manxega com el cineasta? D’una cita teològica?)
(Descans
per agafar alè).
Bé,
seguim: a partir d’aquí, via trosset de pell que t’endinyo aquí i allà, entre
cosits i sargits, la Vera es converteix en una còpia física de la dona morta
del doctor. Tant exacte li surt que, quan el germà criminal (ens referim al
sense estudis) va a casa del seu germà per amagar-se de la bòfia i la veu, pensa
que és realment la cunyada que no està morta. Embogit per la luxúria, i amb
l’ajuda una mica forçada de la mare, que viu fa un temps amb el fill doctor per
ajudar en la casa, fer croquetes i vigilar la segrestada, accedeix a
l’habitació de la Vera i la viola salvatgement, cosa que a la dona morta es veu
que li anava. La Vera, no obstant, pateix certament, no només per la violació,
sinó també per la manca d’harmonia entre el gran penis del violador i la seva
tendre i encara delicada vagina nova. El doctor torna a casa en aquell moment i
contempla astorat l’agressió sexual que sofreix la seva víctima. S’enfurisma, mata
el germà i el fa desaparèixer. Aleshores la mare explica a la Vera, a la vora
del foc que han fet al jardí, la història dels dos germans i una mica quin és
el paper d’ella allà. La pobra noia ex-noi no sap quan acabaran les seves penes
ni com fugir d’aquella trepa.
Abreviarem,
que se’ns fa tard. A partir d’aquí, sembla començar una relació d’amor entre el
doctor i la “pacient”. Tant, que un dia la deixa sortir de casa, acompanyada de
la mare, per anar de compres. Aquella nit fan l’amor però la Vera continua amb
les molèsties vaginals a l’hora de la penetració. Aleshores,
el doctor diu: i si ho fem per darrera? I ella, fent veure que està contenta i
li afalaga la idea (!) diu que els anirà millor amb vaselina i surt de
l’habitació per cercar-la a la bossa que ha deixat a la sala d’estar. Però quan
torna, ho fa amb la vaselina, sí, però també amb una pistola, amb la que mata
al doctor, que no se’n sap avenir, i després a la mare, que s’ho veia venir.
Lliure
per fi de l’esclavatge científic i sexual, en Vicente-Vera es posa d’allò més
mona amb un vestit antic perquè la reconeguin i torna a la botiga de la mare i
la dependenta tot dient “sóc en Vicente, mare.”
Comentari:
Com
veieu, un argument d’allò més
versemblant. Una trama molt més grotesca i delirant de les que ja ens té
acostumat en Pedro, servida de manera matussera i gens elegant, tot i que en
algun moment fa servir alguna el·lipsi (que s’agraeix) però, per un cantó, en
trobes a faltar unes quantes més, sobretot en aquells moments que ja t’imagines
però la ment perversa d’algú vol que vegis allò amb pèls i senyals sense que
faci cap falta, i, per un altre, sobren flashbacks repetitius, fins el punt que
en ocasions sembla que t’hagin repetit l’escena.
L’Almodóvar
diu que anant pel cantó fosc de la vida va i li surt un thriller. D’això n’hauríem
de parlar. Però ell s’ho creu, i els que l’aplaudeixen i veneren també, que
d’això es tracta. Però la veritat és que de thrillers n’hem vist uns quants,
d’abans i d’ara, i això la pel·lícula aquesta s’hi assembla com un ou a una
castanya. Sí, surten pistoles (moltes), morts, gent amb mala hòstia i cervells
paranormals tipus Goebbels, i alguns actors fan posats copiats de les pelis de
por del cinema mut, però no n’hi ha prou, home, no n’hi ha prou. Un es pot creure
autor i aconseguir que qualsevol llufa seva assoleixi una pila d’aplaudidors.
Però d’aquí a que la cosa vagi de veres hi ha un bon tros, i la història del
cinema ho ensenya abundosament. Més aviat estem per incloure el film en els
monuments al onanisme ancestral (la casa del doctor està plena d’exemples) d’uns
quants autors que s’escolten massa. Home, ja està bé que un s’estimi, i a més
molt tendrament. Però d’aquí a creure’s altres coses, hi ha un abisme.
El
salpebrat de conyes habituals (el germà al qui li fuig la dona, certs diàlegs...
) no aixequen el vol perquè el llast és massa pesat. Al final tot plegat
resulta monòton, sense suc ni bruc, ni brou on lligar res. Els actors estan
horrorosos i descuidats, tants els principals com els secundaris, amb menció
especial per aquests últims: recordeu quan els secundaris del cine espanyol
eren una meravella? Aquí resulten patètics, des de la presentadora de televisió
fins el psiquiatre i el guàrdia civil, passant pel mateix germà de l’autor (que
substitueix el paper que feia la mare en anteriors pelis), i fins i tot el gran
Eduard Fernández sembla encartonat, sempre amb La Vanguardia sota el braç (a
les espanyes La Vanguardia? El “conde” estarà content, amb els problemes de
distribució que té!) però és que la majoria només demanen que la càmera no els
enfoqui gaire. Menció a part mereix la música, esperpèntica i grollera, que va
a tot hora a la seva i fent-se sentir i odiar!
En
fi, què voleu que us digui que no hagi dit ja.
Moralia:
Després
de mesos d’eixamplar la vagina de la xicota, el Banderes la té tan grossa que
encara li fa mal. Però el quid de la qüestió és que aquesta cosa s’acaba quan,
donades les limitacions vaginals, i per anar per feina que ja toca, el Banderas
proposa donar-li pel cul a la xicota, abans xicot que va intentar violar la
nena: fins aquí podríem arribar! El forat del cul és sagrat i a mi, noi-noia no
me la fots per darrera. Aleshores és quan l’andrògina mata el doctor i
s’allibera. Pot ser motiu de reflexió. Perquè no fan servir la vaselina per la
vagina, que és on tenen problemes d’adaptació, i per donar pel cul sí? Una
altre lectura és que el forat del cul allibera de les esclavituds.
Crònica
de la sessió:
Uns
quants espectadors, sis o set, van abandonar la sala als vint minuts de la projecció. Al final
de la peli, una persona va aplaudir. No va tenir imitadors. Potser era familiar
de les víctimes. Al meu veí de darrera l’hi va caure la botella de beguda tres
cops, potser una per becaina.
