dijous, 10 de maig del 2012

Cròniques: Anem a fira!


Anem a fira!

Cada any li pregunto a la meva senyora, andalusa de tota la vida: “Reina mora, vols anar a la Fira d’Abril, que és al Fòrum?” Saben?, ens queda relativament a prop, i jo em penso que li ha d’agradar per força. A mi no que no m’agraden aquestes coses, no fan per a mi, però no ho confesso perquè encara em titllaran de ser de la crosta, cosa lletja de debò, i com que sóc obert de mires, m’agrada la cosa cultural i la multiculturalitat, això de la fusió, ja saben, i... què caram, tinc una fiblada folklòrica i certs coneixements musicals (vaig tocar la pandereta a la Tuna de la facultat i el meu pare em va deixar en herència unes castanyoles en una funda grisa que sembla unes ulleres de franel·la), i penso que al estar subvencionada la cosa els mojitos estaran bé de preu, doncs això, que un any més li dic a la meva senyora: “Carinyo, que fan la fira d’abril, què vols que hi anem?”. I ella repeteix allò de “¡Que no, pesao. ¡Me duele la boca de decírtelo!”. Fi del diàleg.

 Però em revelo... la primavera la sang altera i la perspectiva de ball i gresca, teca i mam, mojitos, caipirinyes i margarites a dojo i morenes fosques amb els braços enlaire donant giragonses... en fi, en crida la il·lusió de la festa consuetudinària i consentida. “Com que no!”, que jo em dic sense dir alçar la veu. “Un altre any em quedaré sense! Ni parlar-ne. Jo hi vaig!” m’animo a mi mateix. De manera que li sóc infidel a la dona, li dic que aniré a l’estrena de l’última del Woody Allen i ... furtiu com gat, m’encamino al recinte firal, no a cavall, ni amb cotxe de cavalls, ni tant sols amb Mercedes descapotat, hi vaig en metro fins a l’estació de Diagonal Mar. I en surto com si portés un coet al cul. Però... què veig! És a dir, què no veig! La sang calenta se’m glaça! Ohhh no!, entre l’habitual estira i arronsa conjugal han passat les hores ... i els dies, i de fira res de res! He fet tard! La gent ja no hi és, les casetes ja no hi són, silenci total només esquinçat per l’horrorós xisclet de les gavines... no hi ha res! Menteixo: queda allò d’inefable, d’inescrutable, d’inapel·lable, d’inenarrable, d’inexorable... les deixalles de tot plegat, en queda la carcassa, com espina de sardina ben escurada abandonada al plat i ja pudent una mica, com aquells decorats d’Esplugues City buits d’indis, sheriff i noies de saló: algunes atraccions aturades (la roda, el vaixell pirata, la muntanya russa...), estructures metàl·liques sense veles, els wàters portàtils enfilats, brutícia... i aquell olor característic a barreja de refregits suats i empolsinats. L’hecatombe.

Què faig? Torno esma a casa per la platja? Vaig al Decatlon a buscar una altra vegada aquells pantalons per anar amb moto la nena i que mai hi són però sempre els portaran? Entro als cinemes del centre comercial? M’han matat la il·lusió! 

Però jo, de natural optimista inconscient, no em vull quedar així i faig volar coloms... i m’imagino... Sí, senyor, sí, m’imagino vagons de metro que descarreguen ramats de dones guarnides amb vestits de farbalans, fets amb robes cridaneres, llampants, verds i blancs, vermells i grocs, blaus i maragdes, en diverses combinacions i amb el clavell reventón al cap... i entonant les velles melodies d’ahir, d’avui i de ves a saber fins quan...

   (...ostres, ostres, ostres, però no em vull ni imaginar el que ens hauríem de sentir dir dels veïns si ens vestíssim de catalanets tots alhora, no sé, el dia de Sant Jordi, per la Patum o qualsevol aplec important, com les reunions a Canaletes celebrant títols...)

... m’imagino a mi envoltat de totes aquestes dones enllustrades guarnit de matador, amb capot, estoc i capell adient...

... m’imagino també entrant en els envelats i, sense ofegar-me pels olis de les fregidores ni eixordar-me per la música a tot drap que eixoriviria Beethoven, endrapant plats de braves i olives, pernils, fuets i xoriços del país (o del barri), paperines de gambetes desnodrides i descolorides i fritures varies: pebrots similars als de Padrón, morralla, xistorra de la d’embetumar... i morrejant botelles de cervesa i buidant gerres de sangria i gots de cartronet de vi, engolint litres i litres de líquid, sentint, assaborint-ho, una vegada i una altre sevillanes i cops de taló a la tarima tot contemplant a Finito de Collblanc, gras com una truja, vessant carn pels quatre costats de la cadira mitjana de vímet on s’apuntala, trencant les cordes d’una guitarra espanyola i entonant udols esgarrifosos mentre una pobre nena posseïda i esbudellada, dansa sobre la fusta com envaïda per deu mil esperits malignes...

... i m’imagino a mi fent palmes quant els grupets de dones que sembla que se la sàpiguen repeteixen per parelles els mateixos passos una i altre vegada...

... m’imagino les paradetes, quioscos i guinguetes comercials, venent tot tipus de productes anomenats alimentaris i dels que no ho són, amb l’afegitó d’altres especialitzat en àmbits regionals, provincials, comarcals, locals i del tercer i quart món...

... m’imagino carregant amb un pernil anèmic que m’ha tocat a la tómbola (“otra familia que come jamón”, xiscle l’animador des del micro)....

... i m’imagino, ja que estem parlant de negocis, les esplèndides barraques dels partits polítics, sempre preparats per les properes eleccions, totes iguals, una dels centrats en mi (sempre buida), una altra d’un que estima la meva ciutat, l’altra de l’alcalde de les persones...

.. i m’imagino fent cues a l’autèntic estil mediterrani a les atraccions, per estar a dalt de tot de la roda gaudint marejat d’una immensa visió panoràmica i nocturna del no res i més enllà i tot, o intentant que el bisó salvatge de la pradera (“hou, hou, hou...”) no em tombi a la primera sota l’atenta i burleta mirada d’un indi de cartró (i d’uns espectadors que esclafen en riotes també salvatges), o vigilant que un animal en zel que còpia CR7 (versió ulleres de sol) no vulgui fer mèrits davant la xicota de bon veure i no em llenci el seu auto enravenat per la pista... 

... i m’imagino els sentits embafats per totes aquelles sensacions, perfums, imatges, sorolls, gustos, empentes i suors...  perquè això de la fira d’abril, encara que sigui al maig, és una construcció mental, una il·lusió col·lectiva ancestral del més enllà... és...

... ostres, ostres, ostres! No goso seguir imaginant res, perquè em deprimeixo i perquè m’adono, emprenyat, que el que més en dol de tot plegat és haver de donar la raó a la meva dona.

(Publicat el maig del 2011 a El Web Negre)




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada