Motiu del daltabaix? Sembla que gas i aigua, davant la imminent arribada de la senyora quaresma, van voler compartir promíscuament canonada, no se sap si per les retallades, parint una pasta llefiscosa, com un all-i-oli gens comestible. A partir d’aquell moment, la disbauxa més esbojarrada es va apoderar del barri. Van aparèixer en rua un munt de carrosses: policia, empreses de serveis de noms inversemblants, bombers, alguna ambulància, unitats mòbils de ràdios i televisions, periodistes... i un fotimer de brigades d’operaris, guarnits amb vestimentes i capells de tots colors i modalitats, s’afanyaven per aceres i cantonades foradant rases a tort i a dret, a corre-cuita, dia i nit, cada quinze metres, vint metres, amb un desfici inhabitual en aquesta mena de feines, acompanyats d’una engalanada tribu de badocs, aquesta sí habitual en aquests tipus d’esdeveniments, abillada per a la ocasió, això és, bons abrics i l’acompanyament de barrets, bufandes i guants.
Però, amics, en moments de crisi, i com s’afarten de repetir
molts amb la butxaca plena i pocs maldecaps, això és, alguns polítics dels que
encara piulen, patronals de tota mena, escoles de negocis, consultories de
recol·locació, centenars de columnistes de suplements econòmics, vidents,
mèdiums i altres estafadors habituals... en moments de crisi, deia, hem de ser
optimistes (i aquesta secció, Dijous Gras, ho vol ser), creatius, innovadors, saber
trobar l’oportunitat en la desgràcia, reinventar-nos (la mare que els va parir!)
i hem de veure el mig got ple, que deia la iaia. De la crisi en sortirem més forts!, com aquell
parell de dones que van passar de ser consultores de màrqueting a gallinaires a
plaça. Així, doncs, tots aquells que no teniu un roc a la faixa, no patiu, que
de tot això en traurem profit, vaja, que segur que algú en traurà profit.
Comencem: què ens ha dut al barri tot aquest sidral? Doncs,
per un cantó, una reivindicació del nom del barri i dels seus habitats. El vell
Poblenou de Barcelona torna a existir. Passa sempre que hi ha catàstrofes. Quan
tot va bé, l’anomenen 22@, encara que no tingui massa a veure una cosa amb
l’altre. Però des del dissabte 11 de
febrer de 2012, els veïns del barri del Poblenou són el centre d’atenció de
teles, ràdios i diaris, gaudint alguns privilegiats d’aquells cinc minuts de
glòria promesos al quedar immortalitzats pels mitjans de comunicació (ens ho
anunciem uns als altres telefònicament, que d’això sí que n’hi ha: “has vist al
Josep Lluís a TV3?”, “i a la senyora Antònia a El Periódico?”, “doncs al meu
veí l’han tret a La 1...”). I com estem immortalitzats? Doncs anant-nos a
dutxar als serveis social improvisats, o a casa la filla uns, a la dels dels
avis, altres; escalfant al microones els macarrons o el pollastre ja cuinats
comprats fora del barri, o entrant en calor amb un aparell elèctric rovellat que
ens ha deixat la veïna, mentre en altres llars es tornen a sentir el clic-clic per
encendre les estufes de butà. Tot plegat ha produït la reviscolada de la companyonia
indescriptible, un tornar a moments no tan vells però oblidats de vida en comú,
de convivència en la mancança, de rituals de germanor desconeguts per les noves
generacions.
A tall d’exemple, s’han produït escenes a la vida quotidianes
que es creien sepultades en el temps: uns, ancians o nens, procurant-se la
imprescindible higiene corporal a la manera dels gats fent servir pots i
palanganes omplertes amb aigua escalfada al microones; altres, més agosarats,
segurament per la manca també d’electricitat, posant el que s’ha de posar en
remull al bidet amb aigua gelada (que, sabem de bona font, superat l’esglai
inicial i algun crits d’intents dolor, es veu que vigoritza d’allò més i ets
sents rejovenir cosa de no dir: no s’ha de confondre amb que et toquin els
collons amb les mans fredes!); encara uns altres ficant-se al llit a qualsevol
hora abillats amb mantes, bates i jerseis gruixuts per tal de treure’s el fred
del damunt. En resum: un bon exemple exportable. Tot molt bonic, on vas a
parar, inclosa la moderada queixa general, molt moderada, plena de resignació
cristiana, que no arriba mai a la indignació. Els poblenovins, avesats a la
vida dura, a les obres, a les eternes mancances de tots tipus, a veure-les passar sense que s’aturin, han
demostrat que són un exemple de civilitat i bons sentiments que han de servir
de cànon a altres comunitats en moment de crisi.
Més avantatges de la situació: ara que el barri és com un
gran Emmental amb moltes rases i el president iranià ens vol deixar de vendre
petroli, per què no aprofitem tots els forats fets de nou per buscar-hi l’or
negre? Potser no en trobarem, però segur que ens toparem amb altres coses del
més gran interès: tombes d’homínids o d’animals, petjades arqueològiques d’altres
mil·lennis, potser xarxes de canonades desconegudes fins el moment (potser
encara no desconeixem totes les que suposem!), qui sap si venerables despulles
d’un vell sant per adorar, un tresor imaginari enterrat pels pirates... En fi,
tot un món de noves oportunitats s’estén al nostre davant, bé, al nostre subsòl
amb una combinació exponencial de possibilitats de fer negoci amb el turistes. Encara
no hem calculat els beneficis de les operacions possibles, però segur que seran
considerables.
Això si no ens decidim directament per aprofitar tots els
forats per a inaugurar ben aviat un parc temàtic d’esports d’aventura, una
pista americana pel temps d’oci del empleats de les empreses que encara queden
per a jugar a fet i amagar, o dels excursionistes de l’Inserso, un camp de
treball pels becaris arqueològics que busquen ruïnes romanes, gregues,
cartagineses i àrabs, que de tot hi ha a la vinya del senyor... I ja que estem
amb la vinya, què tal si anéssim directament a que l’Eurovegas s’aixequés aquí?
Home, els fonaments ja estan fets. A partir d’aquí, sempre podrem fer una
col·lecció de llibres i una sèrie de televisió. 
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada