Anem a fira!
Cada any li pregunto a la
meva senyora, andalusa de tota la vida: “Reina mora, vols anar a la Fira d’Abril,
que és al Fòrum?” Saben?, ens queda relativament a prop, i jo em penso que li
ha d’agradar per força. A mi no que no m’agraden aquestes coses, no fan per a
mi, però no ho confesso perquè encara em titllaran de ser de la crosta, cosa
lletja de debò, i com que sóc obert de mires, m’agrada la cosa cultural i la
multiculturalitat, això de la fusió, ja saben, i... què caram, tinc una fiblada
folklòrica i certs coneixements musicals (vaig tocar la pandereta a la Tuna de
la facultat i el meu pare em va deixar en herència unes castanyoles en una
funda grisa que sembla unes ulleres de franel·la), i penso que al estar subvencionada
la cosa els mojitos estaran bé de preu, doncs això, que un any més li dic a la
meva senyora: “Carinyo, que fan la fira d’abril, què vols que hi anem?”. I ella
repeteix allò de “¡Que no, pesao. ¡Me duele la boca de decírtelo!”. Fi del
diàleg.
Però em revelo... la
primavera la sang altera i la perspectiva de ball i gresca, teca i mam,
mojitos, caipirinyes i margarites a dojo i morenes fosques amb els braços
enlaire donant giragonses... en fi, en crida la il·lusió de la festa
consuetudinària i consentida. “Com que no!”, que jo em dic sense dir alçar la
veu. “Un altre any em quedaré sense! Ni parlar-ne. Jo hi vaig!” m’animo a mi
mateix. De manera que li sóc infidel a la dona, li dic que aniré a l’estrena de
l’última del Woody Allen i ... furtiu com gat, m’encamino
al recinte firal, no a cavall, ni amb cotxe de cavalls, ni tant sols amb
Mercedes descapotat, hi vaig en metro fins a l’estació de Diagonal Mar. I en
surto com si portés un coet al cul. Però... què veig! És a dir, què no veig! La
sang calenta se’m glaça! Ohhh no!, entre l’habitual estira i arronsa conjugal
han passat les hores ... i els dies, i de fira res de res! He fet tard! La gent
ja no hi és, les casetes ja no hi són, silenci total només esquinçat per
l’horrorós xisclet de les gavines... no hi ha res! Menteixo: queda allò
d’inefable, d’inescrutable, d’inapel·lable, d’inenarrable, d’inexorable... les
deixalles de tot plegat, en queda la carcassa, com espina de sardina ben
escurada abandonada al plat i ja pudent una mica, com aquells decorats
d’Esplugues City buits d’indis, sheriff i noies de saló: algunes atraccions
aturades (la roda, el vaixell pirata, la muntanya russa...), estructures
metàl·liques sense veles, els wàters portàtils enfilats, brutícia... i aquell
olor característic a barreja de refregits suats i empolsinats. L’hecatombe.
Què faig? Torno esma a casa
per la platja? Vaig al Decatlon a buscar una altra vegada aquells pantalons per
anar amb moto la nena i que mai hi són però sempre els portaran? Entro als
cinemes del centre comercial? M’han matat la il·lusió!
Però jo, de natural optimista
inconscient, no em vull quedar així i faig volar coloms... i m’imagino... Sí,
senyor, sí, m’imagino vagons de metro que descarreguen ramats de dones
guarnides amb vestits de farbalans, fets amb robes cridaneres, llampants, verds
i blancs, vermells i grocs, blaus i maragdes, en diverses combinacions i amb el
clavell reventón al cap... i entonant les velles melodies d’ahir, d’avui i de
ves a saber fins quan...
(...ostres, ostres, ostres, però no em vull
ni imaginar el que ens hauríem de sentir dir dels veïns si ens vestíssim de
catalanets tots alhora, no sé, el dia de Sant Jordi, per la Patum o qualsevol
aplec important, com les reunions a Canaletes celebrant títols...)
... m’imagino a mi envoltat
de totes aquestes dones enllustrades guarnit de matador, amb capot, estoc i
capell adient...
... m’imagino també entrant
en els envelats i, sense ofegar-me pels olis de les fregidores ni eixordar-me
per la música a tot drap que eixoriviria Beethoven, endrapant plats de braves i
olives, pernils, fuets i xoriços del país (o del barri), paperines de gambetes
desnodrides i descolorides i fritures varies: pebrots similars als de Padrón,
morralla, xistorra de la d’embetumar... i morrejant botelles de cervesa i
buidant gerres de sangria i gots de cartronet de vi, engolint litres i litres
de líquid, sentint, assaborint-ho, una vegada i una altre sevillanes i cops de
taló a la tarima tot contemplant a Finito de Collblanc, gras com una truja,
vessant carn pels quatre costats de la cadira mitjana de vímet on s’apuntala,
trencant les cordes d’una guitarra espanyola i entonant udols esgarrifosos
mentre una pobre nena posseïda i esbudellada, dansa sobre la fusta com envaïda
per deu mil esperits malignes...
... i m’imagino a mi fent
palmes quant els grupets de dones que sembla que se la sàpiguen repeteixen per
parelles els mateixos passos una i altre vegada...
... m’imagino les paradetes,
quioscos i guinguetes comercials, venent tot tipus de productes anomenats
alimentaris i dels que no ho són, amb l’afegitó d’altres especialitzat en
àmbits regionals, provincials, comarcals, locals i del tercer i quart món...
... m’imagino carregant amb un
pernil anèmic que m’ha tocat a la tómbola (“otra familia que come jamón”,
xiscle l’animador des del micro)....
... i m’imagino, ja que estem
parlant de negocis, les esplèndides barraques dels partits polítics, sempre
preparats per les properes eleccions, totes iguals, una dels centrats en mi
(sempre buida), una altra d’un que estima la meva ciutat, l’altra de l’alcalde de
les persones...
.. i m’imagino fent cues a l’autèntic
estil mediterrani a les atraccions, per estar a dalt de tot de la roda gaudint
marejat d’una immensa visió panoràmica i nocturna del no res i més enllà i tot,
o intentant que el bisó salvatge de la pradera (“hou, hou, hou...”) no em tombi
a la primera sota l’atenta i burleta mirada d’un indi de cartró (i d’uns
espectadors que esclafen en riotes també salvatges), o vigilant que un animal
en zel que còpia CR7 (versió ulleres de sol) no vulgui fer mèrits davant la
xicota de bon veure i no em llenci el seu auto enravenat per la pista...
... i m’imagino els sentits
embafats per totes aquelles sensacions, perfums, imatges, sorolls, gustos,
empentes i suors... perquè això de la
fira d’abril, encara que sigui al maig, és una construcció mental, una il·lusió
col·lectiva ancestral del més enllà... és...
... ostres, ostres, ostres!
No goso seguir imaginant res, perquè em deprimeixo i perquè m’adono, emprenyat,
que el que més en dol de tot plegat és haver de donar la raó a la meva dona.
(Publicat el maig del 2011 a El Web Negre)
